El nostre personatge del mes, Joan Roig “Barbé”, va néixer a Eivissa el 1984 i es va iniciar en el món de la música als sis anys, quan va ingressar a l’escola del Patronat Municipal de Música d’Eivissa, on va fer cursos de solfeig i d’harmonia. Des dels nou anys va participar com a percussionista a la Banda Simfònica Ciutat d’Eivissa, a l’Orquestra Simfònica Ciutat d’Eivissa i al grup de cambra dirigit per Adolfo Villalonga Eivissa Ensemble 2000. Aquesta trajectòria l’ha fet mereixedor del qualificatiu d’“el nen prodigi de la música eivissenca”. L’ara productor, compositor, arranjador i multiinstrumentista, ja que toca la guitarra, el baix i la bateria, va començar a donar vida a aquests instruments de forma autodidacta amb diversos artistes locals; va ser una cara reconeguda a diverses bandes de l’illa o foranies des dels tretze anys. Les seves guitarres han acompanyat multitud d’artistes locals, però també noms coneguts com Kim Mazelle, Eddie C., Amar Sundy (BB King), Ángel Rubio (Black Market), Gaby Jogeix, Los Reyes del KO, Nalaya Brown, Mico Weavers (Prince), Norberto Rodríguez (Juan Perro) o Jordi Clua (Serrat), entre d’altres.
“La gent que diu que soc el nen prodigi de la música eivissenca ho fa bé perquè m’estima molt, bé perquè no sap massa de música”, afirma rient un músic que és, alhora, fill, nebot i net d’autèntics melòmans. Malgrat això, Joan ens revela que el seu amor per la música “és inexplicable”. A casa seva sempre hi va haver música: “els meus avis tocaven l’acordió, el meu pare ha tocat tota la vida el teclat i el meu tiet, Toniet Barbé, tocava diversos instruments i tenia un petit estudi de gravació, però tots ho feien com un hobby”. “El que jo tinc realment és passió: si no, d’una altra manera, no hauria fet ni la meitat de coses que he fet”, afirma.
“El meu tiet Toniet Barbé tenia un estudi de gravació i va tenir molta connexió amb els grans músics de la seva època. M’encantava anar a casa seva i passar-me un cap de setmana sencer jugant en aquell estudi. Em deixava fer el que volgués i per a mi era com un parc d’atraccions: em passava hores tocant i divertint-me amb la bateria, amb les seves guitarres, teclats, micròfons i taules de mescles. Allí vaig començar a entreveure que m’agradaria fer música”, resumeix entre tímid i apassionat. Barbé parla amb fervor de la seva família, a la qual està molt agraït perquè ells, afirma, “són els veritables responsables que aquest petit de sis anys descobrís l’artista que portava a dins i el despertessin; de fet, els meus pares van ser els que em van dir: intenta-ho i fes-ho el millor que sàpigues”.
Joan Barbé es descriu con un noi senzill, familiar i humil que parla del talent com alguna cosa que tots portem a dins, “crec que el talent surt de cadascun de nosaltres, tots en tenim; el difícil és canalitzar-lo i trobar en què enfocar-lo”. “Hi ha molta gent que té un talent especial per a moltes coses però que no té la sort de treballar-lo; jo he estat molt afortunat per poder dedicar-me i viure del que més m’agrada i soc molt conscient que això em fa ser privilegiat”, sentencia.
Bateria, guitarrista, vocalista, productor, compositor… quan abordem les múltiples facetes que amaga, ell ens respon amb la dita “qui molt abraça, poc estreny, i aquest soc jo”. Una frase feta que es correspon poc amb un artista que amb tan sols dotze anys ja tenia el seu propi grup de música, amb el qual tocava en orquestres o que amb quinze anys anava a festivals de jazz.
Un jove autodidacta, que ha “tingut la sort” de dedicar-se professionalment a molts instruments com la bateria, el baix, el teclat o la guitarra, però que també s’ha vist “obligat i encantat” a aprendre d’altres sonoritats com l’“ukelele, l’acordió o la mandolina”. Si hagués de triar, confessa que és un “doble amant de la seva guitarra i de la seva fidel bateria amb la qual va començar a tocar”.
Amb el temps, i sense separar-se del seu art com a músic, ha descobert també una nova perspectiva en el món de la música amb la qual se sent molt a gust: “m’he adonat que m’encanta veure la música des de fora i de manera global.” Així, confessa, “m’apassiona la producció musical, ja que és la tasca més completa i aplega tot el que m’agrada de la música”. “Poder agafar un àlbum, un artista o una cançó i veure’l des de l’espectre més ampli de la música és el que més m’omple”, continua.
Quan li preguntem quina és la seva cançó preferida, s’emociona i no dubta a revelar-nos que és Ànim, “una cançó que vam compondre per a Projecte Mut, David Serra i jo, especialment per al festival Festi Bosc, que vam organitzar amb l’ajuda de molta gent”. La cançó estava dedicada als incendis de Morna de l’any 2011 “i just un dia abans del festival, va morir el meu tiet Toniet”. “Recordo perfectament aquell moment, tocant aquella cançó en el festival: va ser el més dur i alhora el més emotiu que he viscut dalt d’un escenari”, evoca.
Joan Barbé és, a més, un enamorat de les lletres i de les tradicions eivissenques, fet que sorprèn al seu públic quan surt de gira fora de l’illa: “la gent em pregunta si toco electrònica o house i és complex lluitar contra estereotips tan arrelats”. “Potser hem de ser nosaltres els qui demostrem que hi ha una altra música a l’illa que cada vegada té més qualitat, fora de la nit i de la festa, i que també formem part de la seva cultura”, afirma.
Joan Barbé ha format i forma part de les bandes més icòniques d’Eivissa com Statuas de Sal, Ressonadors, Projecte Mut, Canallas del Guateke o Joven Dolores. “Totes les formacions en què he estat o estic tenen una petita part de mi i dels meus companys i, de la mateixa manera, en mi habita una part de cadascuna d’elles”, resumeix. “Statuas de Sal va ser el primer grup seriós en el qual vaig tenir l’oportunitat d’estar, un orgull, ja que jo mateix n’era un fan més, i en el qual vaig poder desenvolupar la meva carrera durant molts anys”, rememora. A Statuas de Sal Joan Barbé va conèixer Omar Gisbert, amb qui va crear la seva pròpia productora, Magrana Estudios, i amb qui va donar forma a Ressonnadors. “Allí també vaig conèixer David Serra, que em va proposar crear Projecte Mut i amb qui ara rodo i toco amb Dolores; amb tan sols divuit anys, la meva història actual es va començar a escriure amb ells”, afirma. “Hi ha molts noms propis, com ara Iván Doménech, que va apostar per mi des del principi, i amb qui continuo tocant amb Canallas del Guateke, un grup d’amics que ens trobem per tocar i per passar-nos-ho bé sense cap altra pretensió, fet que penso que és molt sa”, concreta.
Quan li preguntem per Eivissa, l’anomena amb orgull i destaca que “la nostra illa té una projecció bestial i mundial. Nosaltres anem orgullosos pel món portant el nom d’Eivissa, però també sentim la responsabilitat que Eivissa pugui dir que porta el nostre nom. Penso que hem de “picar pedra” cada dia entre tots: músics, polítics o empresaris, per mantenir el nom d’Eivissa dia rere dia i preservar-lo amb tot el que comporta”, conclou.
Ens acomiadem amb un consell dels seus, i és que “el millor concert sempre està per venir”, i amb aquesta cançó, amb què il·lustrem aquest vídeo: “Tocarte”, de la seva última aventura, Joven Dolores.