A més de les platges idíl·liques d’aigües transparents, els parcs naturals i un impressionant món subterrani, l’entorn natural d’Eivissa ofereix al visitant la possibilitat de gaudir d’una gamma de tonalitats única gràcies a una flora plena de buguenvíl·lies, hibiscs o estàtices, plantes que inspiren i pinten amb matisos suggeridors jardins, finestres, balcons o penya-segats i que converteixen aquest racó del Mediterrani en un enorme llenç vegetal a l’aire lliure.
Tot i que la seva enorme riquesa històrica i cultural és ben coneguda, la natura de l’illa blanca continua constituint un dels seus atractius més preuats. Un passeig casual pels seus camps o un recorregut en cotxe o bicicleta per qualsevol de les seves carreteres es pot convertir en pura poesia visual.
No és casual, ni de bon tros, que els grecs donessin el nom de Pitiüses (en grec: “reserva abundant de pins”) a les illes d’Eivissa i Formentera, atesa la gran quantitat de massa verda que pobla aquests territoris.
Però la seva enorme riquesa vegetal no es limita només a la immensitat d’aquesta varietat perenne o a la dels llegendaris garrofers, figueres o ametllers que poblen les zones rurals de l’illa. La vall del pla de Corona, a prop de Santa Agnès, presenta al febrer unes tonalitats entre blanques i rosades per la floració dels nombrosos ametllers. Fer una pausa en el camí al davant del màgic illot des Vedrà, descansar al jardí de qualsevol pati a Sant Carles de Peralta o passejar pels voltants de Dalt Vila és situar-se davant una imatge plena de tonalitats suggeridores que van des del porpra fins al magenta, passant pel daurat i per una exòtica varietat de fúcsies. I tot, gràcies a les plantes ornamentals que omplen de vida i de color finestres, balcons, jardins i carrerons de conte. Una de les que contribueix des de temps immemorables a aquesta tasca és la buguenvíl·lia. Què hi ha més característic d’Eivissa que una d’aquestes plantes enfiladisses a l’entrada d’una típica casa de pagès? Omnipresent en diferents mides i formes, és present allà on s’aturi la mirada.
De juliol a setembre és molt habitual veure-les caure com cabelleres sobre les parets emblanquinades, en una pèrgola d’un jardí o decorant algunes façanes nívies del casc antic. Tot i que sol créixer plantada directament a terra, també és habitual veure-la en testos de balcons i terrasses que s’aboquen a alta mar. Una magnífica visió multicolor per desconnectar i veure la vida amb altres ulls.
No menys vistosos són els hibiscs, uns arbustos que reben el nom comú de roses de la Xina i que estan considerats un dels encants vegetals més importants de l’illa. Molta culpa d’aquesta gran popularitat la té la seva majestuosa flor, amb pètals de grans dimensions i present als camps eivissencs pràcticament durant tot l’any. Els hibiscs vesteixen amb gran solemnitat els marges dels camins i provoquen un esclat de color que convida a continuar somniant despert.
Erigida per conquerir paisatges de vistes envoltants, l’adelfa recorda que, tot i que l’illa no deixi de reinventar-se, sempre serà fidel al seu origen i a espècies com aquesta. Del blanc al rosa, la seva bonica flor esquitxa jardins, torrenteres i fins i tot les zones menys accessibles del litoral. Les seves fulles d’un verd intens, flors, tiges, branques i llavors són altament verinoses, fet que el visitant, sens dubte, ha de tenir en compte quan s’aproximi a contemplar-la.
I si parlem de morats, molts racons de l’illa es tenyeixen d’aquest suggeridor pigment gràcies a l’estàtice, coneguda popularment amb el nom de “sempreviva” o flor de paper per la seva delicadesa extrema. Contemplant-la, no se’ns fa estrany que cada vegada hi hagi més enamorats d’aquesta planta perenne que és capaç de fer-nos perdre la mirada mentre gaudim, coberts de sal, d’un bonic capvespre sentint el rugir de les onades picant contra les roques.
Un altre somni, encara que aquest, real, és el de l’evocadora imatge que ens regalen any rere any les figueres de moro. Els camps que continuen acollint aquesta planta originària de Mèxic pinten la retina amb el blanc de les seves flors, que només surten una vegada l’any. No hi ha casa de pagès que no tingui una figuera de moro als seus terrenys, ja que s’utilitzava com a element natural de separació i com a cambra de bany.
Quan la dura realitat ens converteixi en simples urbanites, només ens quedarà recordar aquestes postals vegetals plenes de vida i de color que, per a molts, només són comparables al màgic i gairebé irreal blau de les seves aigües.