Poques siluetes reflecteixen millor l’essència d’Eivissa que la dels llaüts, les embarcacions tradicionals de fusta que solquen sense pressa les aigües cristal·lines de la costa. Utilitzada segles després com a embarcació d’esbarjo, la seva conservació constitueix el millor homenatge a la noble tasca de pescadors i dels mestres d’aixa.
Hi ha experiències que resten per sempre a l’ànima de qui té la sort de viure-les. Sobretot, si són tan poètiques com descobrir l’Eivissa més desconeguda a bord d’un llaüt, la barca tradicional de l’illa que, cinc segles després, continua sent una de les obres d’artesania més belles que solquen la Mediterrània.
Malgrat haver esdevingut una combinació perfecta de tradició, cultura, gastronomia i natura, poques imatges evoquen millor Eivissa que la d’aquesta barca artesanal de fusta navegant per les seves aigües cristal·lines, mentre els vents salins i la fragant flora del seu litoral completen un quadre amb matisos només comparables als de les pedres precioses.
Perquè abans, molt abans que iots, catamarans i luxosos velers acabessin recalant en les seves tranquil·les aigües, els llaüts ja formaven part de la silueta de platges, molls i ports, com a barca de pesca d’arrossegament tradicional i també com a mitjà de transport a l’illa.
Amb una robusta constitució de fusta d’arbres locals com el pi, l’ametller o el garrofer, aquesta joia de la tradició marítima eivissenca té els seus orígens a l’Edat Mitjana i pren el nom del llaüt, l’instrument de corda i fusta amb què els seus creadors van veure una certa similitud.
Té una eslora de vuit metres de mitjana, sosté tres pals i pot arribar a assolir els set nusos. Però el que realment crida l’atenció de la seva figura és la vela llatina, un guarniment ancestral que atorga a l’embarcació certa semblança amb les faules egípcies que naveguen pel Nil.
Tot i que a Eivissa s’ha utilitzat principalment com a eina de treball per a pescadors i com a transport de viatgers d’un extrem a l’altre de l’illa, el seu ús originari va ser el de barca auxiliar d’embarcacions de més eslora i calat, i també s’utilitzava per a usos tan variats com el contraban o com a vaixell correu o de línia entre Eivissa Formentera, fent una tasca molt similar a la que actualment duen a terme els ferris.
Mestres d’aixa, un ofici en extinció
Al darrere d’aquestes joies del patrimoni nàutic eivissenc hi ha els mestres d’aixa o els fusters de ribera, un ofici tan antic a l’illa com els llaüts mateixos. Eren els encarregats d’utilitzar fustes autòctones per elaborar aquestes embarcacions, tasca que es prolongava diversos mesos. Avui, el nombre de mestres ha baixat notablement i la seva dedicació se centra sobretot en la restauració d’exemplars antics.
Tot i que la seva essència es manté, actualment la forma ha variat substancialment i podem trobar models més moderns de llaüts que hi han afegit cabina i motor i que, a diferència dels antics, es fabriquen amb materials nous com la fibra de vidre, molt més econòmica que la fusta tradicional i l’ús de la qual va començar a estendre’s a Eivissa durant la dècada dels seixanta.
Actualment encara és possible veure pel litoral famílies de pescadors que utilitzen aquesta joia de l’artesania local i, tot i que la seva flota disminueix a la mateixa velocitat que ho fan els seus artesans, encara n’hi ha alguns de perfectament conservats que es poden llogar, amb tota mena de comoditats, per gaudir de la inoblidable experiència de recórrer l’illa cala a cala, tal com feien els eivissencs fa dècades.
Les seves dimensions i el seu fàcil maneig el converteixen en l’embarcació perfecta per apropar-se a les platges més inaccessibles i boniques i banyar-se mentre practiquem el busseig amb tub respirador a les seves aigües turqueses o ens capbussem entre morenes, pops i peixos.
I quan pensàvem que no hi havia res més meravellós que recórrer l’illa a bord d’un modern iot de motor, un tresor de fusta eivissenc emmarcat en un escenari tan corprenedor com idíl·lic ens recorda que, de vegades, la millor manera de conèixer un indret és retre homenatge a les seves tradicions i a la seva gent del mar, fidels guardians d’aquest bell i únic patrimoni de la humanitat.