Més que un simple estri quotidià utilitzat en les tasques domèstiques i agrícoles dels eivissencs, els ganivets o les “cutxilles pageses” són un dels trets d’identitat més característics del passat rural de l’illa, peces úniques que s’han transmès de pares a fills i que feien tant d’estri de cuina com d’arma desafiadora amb la qual fer front als rivals en els afers amorosos.
Les “cutxilles pageses” són objectes únics, peces amb la tradició i la història gravades a foc i convertides en petites obres d’art, úniques i molt apreciades pels col·leccionistes. En una societat basada en l’economia de subsistència, en què l’escassetat i la manca de mitjans eren la tònica habitual de l’Eivissa antiga, crida l’atenció la laboriositat i riquesa de detalls plasmats en els antics ganivets eivissencs.
La fabricació d’aquests instruments començava amb l’elaboració i el forjat de la fulla d’acer, el material per a la qual s’extreia de llimes velles i inservibles o de les ballestes dels camions retirats de circulació. Una vegada refredat l’acer, que prèviament s’havia escalfat amb carbó fins a estar encès, la fulla es picava fins a igualar-la i així poder decorar-la i gravar-la amb un martell o un punxó. Igual que passa amb els antics instruments musicals de l’illa, els motius utilitzats en la decoració acostumaven a ser dibuixos vegetals o florals. El ganivet no estava complet fins que s’hi inseria el mànec, normalment fabricat amb fusta de cirerer, tot i que també podia ser de metall, d’os o fins i tot de la combinació d’aquests materials.
Cada peça es guardava en beines fetes amb pell de bou i, en molts casos, gravades de manera similar al ganivet, fet que també les convertia en petites peces d’art. El procés de fabricació d’un bon ganivet finalitzava amb el trempat, que consistia a submergir l’esmolada fulla d’acer en oli d’oliva amb l’objectiu de potenciar-ne el tall. Les cutxilles solien fabricar-se en quatre mides diferents, adaptades a l’ús principal per al qual estaven destinades: les més grans per a la matança del porc i les més petites, per a la cuina o per al camp.
Antigament, era habitual que els fills rebessin un ganivet del pare a partir dels catorze anys, ja que es considerava que quan es tenia ganivet propi es deixava de ser nen per convertir-se en adult.
A banda de la seva òbvia funció domèstica i del camp —era habitual utilitzar els ganivets en la matança del porc—, antigament els ganivets pagesos s’utilitzaven també com a arma: s’acostumaven a ocultar a la cintura o a la cama i fins i tot, per evitar el control de la Guàrdia Civil, eren les joves les encarregades d’amagar-se’ls sota el mocador.
L’ús d’aquests estris va protagonitzar, durant anys, truculentes històries de lluites i baralles entre nois de diferents pobles o rivals en el tradicional festeig amb les joves de l’entorn.