A l’illa de la música, els instruments musicals propis de la cultura popular confereixen una sonoritat única i característica al folklore eivissenc. La base musical de l’illa són la percussió i el vent, i la fusta és la matèria primera de la qual surten els ginys que acompanyen amb les seves notes els balls tradicionals, les celebracions religioses i les festes. El tambor, la flaüta i les castanyoles són instruments senzills, de fabricació artesanal i la delicada elaboració dels quals els converteix en autèntiques peces d’art.
El tambor, instrument encarregat de dirigir els temps de les melodies, es fabrica amb fusta de pi, que s’ha de talar durant la lluna vella de Nadal, de juliol o d’agost. Cada tambor ha de fer uns vint centímetres d’alt i d’ample. Una vegada tallat el tronc, es buida l’interior i es deixa una paret d’uns cinc mil·límetres coneguda com a riscla, que sol anar decorada amb motius vegetals i formes geomètriques. Les membranes són de pell de cabrit, xai o conill, tenen forma rodona i van cosides a la fusta. Aquest instrument se sosté penjat del braç gràcies a una nansa de cuir cosida en un lateral del tambor, i perquè soni s’utilitza un tocador fabricat amb fusta de baladre.
El sonador que toca el tambor s’encarrega també de fer sonar la flaüta, instrument de vent fabricat amb fusta de baladre buidat, que només té tres forats. Igual que el tambor i les castanyoles, el cos de la flaüta sol estar gravat amb diferents motius a mode de decoració. El seu so particular, que depèn de la intensitat i de la col·locació dels dits als tres forats, marca la melodia als balls tradicionals o a les festes en què són presents els sonadors. Les melodies de la flaüta es coneixen amb el nom de sonades o gaites.
Un dels instruments musicals que més crida l’atenció són les castanyoles, de grans dimensions i so particular i que són presents a qualsevol demostració folklòrica de l’illa. Cada castanyola està formada per dues tapes fabricades amb fusta de ginebre unides per una peça de fusta a la part superior coneguda com a badall i que té com a funció separar les dues meitats de la castanyola i facilitar-ne la mobilitat perquè sonin. Les seves grans dimensions en fan una de les castanyoles més grans del món, ja que cadascuna fa entre deu i quinze centímetres de llarg. L’instrument s’ajusta a les mans dels músics amb unes cintes vermelles que es diuen vetes.
La majoria de melodies populars eivissenques tenen a veure amb els balls tradicionals el ritme dels quals està marcat pels tocs de tambor que s’acompanyen de les flaütes i de les castanyoles. Aquestes composicions es diferencien clarament de les melodies que han estat compostes per ser incloses en les celebracions religioses, les sonades de missa, o en celebracions familiars o d’amics, les xacotes pageses.