Recórrer el Parc Natural de ses Salines és una de les experiències ineludibles per a qualsevol persona que visiti l’illa d’Eivissa. A banda de la bellesa natural de l’entorn i dels inqüestionables valors mediambientals de la zona, la visita ofereix la possibilitat de conèixer la història d’una de les principals indústries eivissenques abans que el turisme ocupés el seu lloc: la indústria salinera.
Els estanys rosats pel sol del capvespre i les enormes muntanyes de sal blanca són una de les imatges icòniques del parc natural i són el vestigi principal del passat saliner de l’illa, una indústria que, ja en l’època musulmana, va adquirir una importància transcendental per a l’economia i el desenvolupament de l’illa. La producció de sal s’ha mantingut al llarg de la història i, encara avui, continua sent una activitat econòmica important la producció de la qual s’envia bàsicament als països del nord d’Europa per al desgel de les carreteres i la salaó del peix.
Antigament, abans de la implantació de sistemes mecànics per a la recol·lecció i el transport de la sal, aquesta es recollia de manera artesanal als diferents estanys i espais rocosos on s’acumulava l’aigua del mar fins que s’evaporava totalment. Va ser al segle xviii quan es van començar a introduir millores tècniques que van afavorir una millor distribució dels canals i dels estanys, delimitant les zones dedicades a l’emmagatzematge; fins i tot, l’any 1896 es va habilitar una petita xarxa viària amb vagons destinats al trasllat de la producció des dels estanys fins als magatzems i fins al port de La Canal, des d’on uns remolcadors de vapor s’encarregaven de traslladar la sal fins al port d’Eivissa.
A les èpoques de més activitat, la indústria salinera va arribar a tenir més de mil treballadors. Els saliners s’encarregaven de fer una gran foguera per anunciar l’inici de la recol·lecta i dividien el fum en diverses columnes en funció dels treballadors que es necessitaven en cada ocasió.
A l’interior del parc natural hi ha una escultura de bronze que recorda la figura dels saliners portant al cap grans cistells de sal per omplir els vagons que recorrien tota la zona dedicada a la producció.
La destinació de la sal eren principalment els països del nord d’Europa: els Països Baixos, el Regne Unit i Dinamarca, que la utilitzaven per conservar el peix i també per al desgel de les carreteres; en aquest darrer cas, s’utilitzava la part de la producció de menys qualitat.
Actualment, gairebé tota la producció de sal que s’obté a la salinera eivissenca es destina a la salaó del peix, tot i que també es dedica una petita quantitat al consum domèstic a l’illa, per a la qual cosa la sal es tritura en algun dels molins que encara es conserven a l’illa.