Les construccions tradicionals eivissenques són un reflex fidel de la història de l’illa: una societat agrícola i una economia de subsistència que adapta els canvis permanents a través d’una arquitectura al servei de les necessitats de la vida i l’activitat rural eivissenca.

Una visita a Ca n’Andreu, al poble de Sant Carles de Peralta, permet descobrir com era la vida a l’illa abans de l’arribada del turisme. Convertida en casa museu, la finca des Trull de Ca n’Andreu data del segle xvii i conserva tots els elements propis de l’arquitectura tradicional eivissenca, incloent-hi una almàssera (de les poques que es conserven a l’illa) construïda al segle xviii. La casa conté, a més, multitud d’estris i ormeigs per llaurar, moles de molí, eines per a la fabricació artesanal de calçat i instruments musicals, així com mobiliari i roba tradicional de la vida rural eivissenca.

La finca està situada molt a prop de la font de Peralta, acabada de restaurar, i constitueix un indret únic i de visita obligada per conèixer l’essència de l’activitat i la vida dels pagesos.

Les cases de pagès es van ampliant a mesura que augmenten les necessitats de la família. Ca n’Andreu conserva la distribució tradicional de les construccions rurals, i cadascun dels espais permet mostrar els objectius i les funcions que li eren propis.

Així, l’espai central i de distribució de la construcció rep el nom de porxo, des d’on s’accedeix a la resta d’estances. Antigament, el porxo funcionava com a punt de reunió de família i veïns, i com a magatzem. Des d’una escala ubicada a l’extrem d’aquesta dependència, s’accedia a les denominades cases de jeure, les habitacions per dormir.

Als dormitoris de les cases de pagès era habitual trobar el mobiliari tradicional per dormir i desar la roba: llits, caixes, canteranos, penja-robes i tauletes de nit, així com diversos sistemes d’il·luminació com espelmes, llumeners o quinqués. També s’hi mostra part de la indumentària tradicional: mantons, mocadors, barrets, vestits… El porxo de la planta superior s’utilitzava per assecar-hi fruites i verdures; d’aquesta manera, es disposava d’aquests aliments durant tot l’any.

La cuina és l’estança principal de l’habitatge, perquè durant els mesos d’hivern la família s’aplegava al voltant del foc que s’utilitzava per cuinar. A la cuina s’hi conserven fogons de llenya, estris per cuinar i el cossi, un recipient que tradicionalment es feia servir per rentar la roba amb el sabó i el lleixiu que s’elaboraven a casa amb les restes de la cendra i l’oli i closques d’ametlla.

A l’exterior, un dels elements que més criden l’atenció pel seu bon estat de conservació és l’era, una petita plaça de forma circular que s’utilitzava per trillar cereals i llegums i emmagatzemar la palla. Al costat de l’era hi ha un petit aljub d’on es treia l’aigua potable que servia per al consum diari de la família i els animals de la casa. Al costat, la casa de la matança, destinada a desar totes les eines, balances, utensilis i ormeigs necessaris per a l’elaboració d’embotits tradicionals.