L’aïllament, la insularitat, la mescla de cultures que han visitat Eivissa al llarg de la seva història o, simplement, els esdeveniments que han viscut els seus habitants durant segles han fet que els seus gens siguin diferents dels de la resta de la Mediterrània.
Una dada curiosa és que no conserven cap rastre de “sang” fenícia als seus gens, per exemple, però tampoc de la resta de cultures que l’han poblat al llarg de la història com la romana, l’àrab o la cartaginesa. De fet, preval amb més força l’empremta de la conquesta catalana del segle xiii, una invasió que se segueix commemorant cada 8 d’agost a la Diada de les Festes de la Terra, no només com a patrimoni cultural i d’identitat social, sinó també genèticament. A partir de llavors, la convulsa història d’aquest petit territori, que ha patit nombrosos atacs pirates, fams i epidèmies que en van delmar la població, ha generat una gran diferenciació genètica de la resta de territoris pròxims comparable a la que hi ha entre els bascos i la resta d’habitants peninsulars.
Són dades extretes de l’estudi publicat per investigadors de l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE) de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i el Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) titulat: “Els eivissencs: un aïllament inesperat a la Mediterrània occidental”. Un document que sentencia que els habitants de l’illa, a més de viure en un paradís únic, són, senzillament, “diferents” i que ha estat publicat a la revista European Journal of Human Genetics. El text es basa en un total de 189 mostres provinents de tretze de les disset regions d’Espanya, 105 mostres de Llevant, 157 del nord de l’Àfrica i de l’ADN trobat als hipogeus de la necròpoli fenícia de Puig des Molins, a Eivissa.
Tot i presentar la mateixa condició d’insularitat, mallorquins, menorquins o sicilians comparteixen les mateixes peculiaritats i són més similars als habitants de la resta d’Espanya o d’Itàlia. D’aquesta manera, aquest estudi conclou que no és la condició d’insularitat la que ha generat aquesta peculiaritat del genoma, sinó una diferenciació més específica i aïllada.
Tot i que l’illa té un total de 577 quilòmetres quadrats, no va ser fins a l’època moderna, a la dècada dels anys seixanta, quan la seva població es va estabilitzar i va aconseguir superar els 35.000 habitants, malgrat els diferents assentaments registrats des del sisè mil·lenni abans de Crist. Tota una conjunció de casualitats que han donat lloc a que l’illa, la població censada de la qual supera avui les 150.000 persones i és un gresol de cultures, sigui una de les destinacions més cobejades del món, coneguda per l’hospitalitat de la seva gent i per la bellesa de la seva natura, simplement diferent i única.