Francesa, educada a Madrid i enamorada de l’illa des de la seva infància, Christine Spengler és una fotògrafa autodidacta i escriptora que als 23 anys va descobrir la seva vocació, clara i ferma, de fotografiar conflictes bèl·lics a tot el món per tal de defensar els oprimits. Avui dia la seva obra consta entre les millors del món i és protagonista d’un documental premiat en festivals com el de Màlaga, a més de vàries exposicions.
La història d’aquesta artista establerta a l’illa comença, segons el seu propi relat, el 1970, quan va emprendre amb el seu germà petit, l’Eric, un “viatge a la fi del món, per potser no tornar mai més”. Una aventura reveladora que comença al Txad, on la Christine va emmanllevar per primera vegada la càmera de l’Eric per tal de capturar la imatge de “dos combatents tubus, armats fins les dents, que anaven agafats de la mà al front”, relata. La fotògrafa continua explicant com en aquest mateix moment “vaig descobrir la meva visió poètica i esperançadora davant el drama de la guerra”. Així naixia la devoció d’una dona per plasmar els moments més humans i efímers de les guerres.
Amb una Nikon penjada al coll com a única companya i vestida amb una túnica negra i un mantell que li cobria el rostre, Christine va treballar als conflictes del Txad, Iran, Afganistan, Vietnam o Irlanda del Nord, entre d’altres. Li vam preguntar si el fet de ser dona va suposar-li algun problema en aquells escenaris i en aquells anys, en cultures desconegudes i en temps de guerra, i ens confessa que “al contrari, ésser dona sempre m’ha afavorit, perquè tenim una sensibilitat especial; sempre he buscat empatitzar amb les víctimes, i per això eren elles mateixes que em demanaven que les fotografiés i expliqués al món la seva desgràcia”.
Christine relata que ha estat “testimoni de drames i tragèdies terribles i ha presenciant l’horror i les escenes més aterradores com a corresponsal de guerra per a mitjans com ara Sipa-Press, Corbis-Sygma i AP”. Episodis que van continuar pertorbant els seus somnis fins fa ben poc, quan va recuperar la pau i el color a les seves fotografies, que es podran veure a la seva nova exposició ‘Eivissa, la serenitat recobrada’, del 9 al 19 d’agost al Club Diario de Ibiza.
Per a la realització d’aquesta mostra, que té ben poc a veure amb les seves fotografies de guerra, Christine agraeix “haver tornat a la pau”. Gràcies a aquesta illa, a la seva llum canviant, a la seva poderosa deessa Tanit, a la bellesa dels seus ametllers florits, a les seves pageses vestides de negre amb llurs espardenyes delicades, a la fragància tan peculiar que desprenen els camps de garrofers i sobretot, a la roca d’Es Vedrà, que m’han fet oblidar l’olor estremidora que deixa la pólvora, he pogut plasmar aquesta mostra que sorprendrà el públic”, destaca.
Li preguntem també sobre el documental Moonface, del director Xavi Herrera, que ha comptat amb el suport del Consell d’Eivissa, per donar a conèixer la vida fascinant de Christine i la seva trajectòria professional en primera persona, a través de la veu en off de la protagonista. Ella ens respon que “des del principi em va semblar una idea magnífica; en Xavi no ha oblidat cap detall”. Christine vol subratllar que “de la meva generació, sóc l’única supervivent i aquest projecte ha estat també un homenatge a totes aquelles dones valentes que no han pogut explicar allò que van viure ni per què van morir” i afegeix: “la meva part preferida del documental és quan li confesso a en Xavi, en secret, que em continua agradant el perill i m’adono que sempre viuré entre llums i ombres”.
Per acabar, Christine vol enviar un missatge a tots aquells que pensen emprendre aquest viatge a la fi del món tal com ella va fer, per advertir-los que “avui dia hi ha un perill afegit, i és que ara un corresponsal de guerra és un objectiu dels armats; avui en dia els periodistes d’aquests conflictes són segrestats i assassinats pel fet senzill de ser-ho”. “Només pel fet de prendre una decisió com aquesta ja són autèntics herois. El meu únic consell és que siguin independents i que no tinguin por al camp”, culmina.