Diuen que l’absència de serps va inspirar els antics cartaginesos per donar origen al nom de l’illa d’Eivissa, fent honor al déu egipci Bes, ja que aquesta deïtat tenia la capacitat de protegir-se de tota mena d’animals verinosos. Aquesta nomenclatura ha evolucionat amb el pas del temps i amb les diferents cultures que l’han poblat i ha passat de Bes a Ibes, Ibis, Ebusus, Ibossim o Yabisah per acabar coneixent-se arreu del món amb el nom d’Eivissa. Altres deïtats com Tanit, la deessa de la fertilitat, han sobreviscut fins als nostres dies i s’han mesclat amb personatges de la mitologia eivissenca, com els fameliars o els barruguets, que descriurem en aquest article per desgranar la història dels personatges més fantàstics de les llegendes pròpies d’Eivissa.
Hi ha éssers tan carismàtics com els fameliars, uns petits “nans” que “neixen” de la tija d’una herba que només creix la nit de Sant Joan, sota el pont vell de Santa Eulària des Riu. Diu la llegenda que aquesta planta desapareix al cap de poques hores i que “si ets ràpid i aconsegueixes agafar una de les seves tiges, l’has de posar en una ampolla negra perquè prengui vida”. El cert és que la presència d’aquests “petits genis” de cap gros i poc agraciats no és del tot grata, perquè si s’escapen demanen insistentment “feina o menjar” i, per evitar que facin malifetes, cal tenir-los entretinguts o tornar a tancar-los. La força del fameliar és extraordinària; per tant, les úniques ocupacions que li van bé són les tasques realment dures, com ara construir grans parets de pedra o fins i tot treballs impossibles. Aquests éssers han estat immortalitzats per l’escultor Andreu Morenu a diversos racons de Santa Eulària des Riu.
El barruguet és un altre dels éssers de l’imaginari pitiús que viu a les cases per entorpir el dia a dia de les persones que les habiten. Aquests petits éssers de cap allargat tenen una gran força i, tot i que gairebé sempre són invisibles, tenen la capacitat de convertir-se en qualsevol animal, habitualment en cabrits. La seva ocupació principal és fer entremaliadures per molestar els qui viuen a les llars en què s’introdueixen. Les seves bromes preferides són posar sal o cendra al menjar o fer pessigolles als infants petits per fer-los plorar, entre moltes altres ocurrències. A les nits en què hi ha tempesta s’apleguen entre la bromera de les onades per rentar-se i fer tombarelles.
Les rondalles o llegendes eivissenques parlen també del follet. En aquest cas no és un ésser, sinó més aviat un poder. Qui té follet pot volar o desplaçar-se d’una casa a una altra sent invisible. Diuen que quan un infant és molt inquiet, té follet i hi ha una infinitat de fórmules màgiques per eliminar aquest problema; fins i tot hi ha textos que asseguren que els capellans tenen el poder de donar follet.
Les històries de terror dels avis d’Eivissa no parlaven de l’home del sac per atemorir els infants més aventurers, sinó dels crespells, uns éssers de pell arrugada i amb berrugues que vivien a la cova des Crespells, una gruta situada a la zona de Buscastell, al cor de l’illa d’Eivissa, on vivien set crespells molt petits i un de gran. Aquests monstres rondinaven constantment i treien foc pels ulls.
Les bruixes d’Eivissa també tenien el seu foradet a la mitologia de l’illa. En aquest cas no volaven dalt d’una escombra ni eren dolentes, però coneixien totes les herbes i les flors de les Pitiüses i tenien el poder de fer poderosos encanteris. Actualment encara hi ha moltes cases que tenen a les finestres una creu blanca per protegir-se d’aquest éssers, així com dels mals esperits.
D’aquesta manera, cada zona d’Eivissa guarda amb zel les seves pròpies llegendes plenes de fantasia i representades en llibres, contes, figures i escultures, per ser reviscudes de generació a generació.