Fa molt que el blau espectacular de les seves aigües va deixar de ser l’únic protagonista de l’Eivissa més natural. Olimp de l’hedonisme, del submarinisme, de la navegació i de la gastronomia, l’illa és també l’arquitectura que narra la seva història més desconeguda. La seva quinta essència és, sens dubte, la pedra natural de l’illa, un ingredient que, segles després, continua decorant murs, façanes, parcs, jardins, xemeneies, jardineres i fins i tot elements decoratius en interiors.
Només cal aixecar la vista mentre albires l’horitzó des de qualsevol de les rutes que recorren el camp eivissenc per adonar-te que la sola presència d’aquest material és suficient per il·luminar encara més el bucòlic paisatge que vesteix Eivissa.
Igual que passa amb les construccions civils i els edificis i habitatges que esquitxen l’illa, la pedra natural d’Eivissa ens parla de la importància de l’artesania i del pes de la tradició.
Una de les més característiques és el marès, una pedra molt popular perquè va ser àmpliament utilitzada en construccions de temps passats. Està feta de sorra endurida formada per fragments carbonatats d’organismes marins i grans d’altres roques. És arenosa, porosa i de tacte rugós, un material molt versàtil que permet crear infinitat de projectes.
La seva enorme bellesa rau, en bona mesura, en el seu delicat color, que va del beix al rosa, passant pels ocres tan característics de les construccions mediterrànies. Aquestes tonalitats suaus i la seva capacitat aïllant són les responsables que els habitatges que trien aquesta pedra per a la façana no absorbeixin la gran quantitat de calor procedent del sol.
Però la merament funcional no és l’única raó que explica la prevalença d’aquest material sostenible respecte d’altres de més moderns. Com si es tractés d’una recepta heretada d’avis a nets, els constructors de l’illa trien gairebé d’una en una cada pedra que formen els murs de moltes de les cases de camp, agroturismes i restaurants que s’han aixecat els darrers anys seguint l’estètica més tradicional.
L’objectiu és, una vegada més, tornar a l’essència, connectar amb la natura gràcies a la privilegiada i senzilla bellesa d’un material que ha sobreviscut per mèrits propis al pas de diverses modes i civilitzacions.
Gaudir d’un capvespre amanyagats pel mar amb les vistes posades en una façana creada amb aquesta pedra única és un cant a la vida que només té lloc en indrets com aquest, on el respecte a la tradició continua marcant una arquitectura única i sostenible.
En moltes de les cases de pagès les façanes de les quals estan fetes amb aquesta pedra encara s’hi poden sentir els ecos de vides passades, de famílies senceres que s’aplegaven a la vora del foc, com si cadascuna d’aquestes peces hagués pogut guardar el cor de l’illa sense presses.
Un altre dels usos de la pedra eivissenca el trobem en els tradicionals marges o paret seca, una construcció molt típica de les Balears. Aquests murs pagesos que formen part de la identitat més arrelada de l’illa blanca s’aixequen apilant pedres sense utilitzar altres materials, llevat de terra seca, i estan molt estesos per la zona més rural. S’utilitzaven per delimitar bancals de cultiu en forma de terrasses en zones amb desnivell. Encara avui es poden trobar en zones boscoses on, en algun moment, hi va haver terrenys cultivats pel pagès.
Aquesta empremta humana respectuosa amb la natura i que pren com a ingredient principal la pedra autòctona s’ha mantingut gràcies a l’ofici de “marger”, un dels més antics de l’illa i al qual afortunadament encara s’apropen les noves generacions per perpetuar un llegat arquitectònic únic al món.
Un bon exemple d’aquest amor a la terra i a la pedra és Francisca Marí Tur, l’única dona de l’arxipèlag balear amb títol de mestra artesana de la pedra en sec i alma mater de la restauració d’alguns dels pous, morters i molins antics més bells que omplen el paisatge eivissenc.
Lluny de l’enrenou de la ciutat i bressades per la brisa, les edificacions cosides a mà amb els fils de pedra local semblen aturades en el temps. Obres d’art vives que, gràcies a la pedra que les vesteix, esdevenen el millor decorat per gaudir, aquesta vegada sí, d’un paradís únic i natural.