Quan arriba la tardor, molts amants de la micologia s’endinsen en el camp eivissenc per buscar bolets comestibles, una activitat ideal per gaudir en família o amb amics i que ens permet recórrer els camps eivissencs, respirar-ne les aromes i viure una experiència sana i deliciosa a l’aire lliure.
Els bolets s’han de collir d’una manera concreta: s’han de tallar per la base i s’han de dipositar amb molta cura en un cistell de vímet. No s’han d’arrencar mai del terra, perquè se n’elimina l’arrel i es perdria l’oportunitat de tornar a gaudir-ne un any després. La micologia esdevé molt més interessant, i menys perillosa, en companyia d’un expert i és una activitat molt gratificant i de baix cost que pot acabar de la millor manera possible: amb una vetllada per degustar els bolets que has collit amb les teves pròpies mans.
El món de la micologia és molt ampli. A l’illa d’Eivissa hi ha aproximadament 50 varietats diferents de fongs i de bolets, diuen els experts, alguns de molt verinosos. Per això, és molt important extremar les precaucions a l’hora de collir-los perquè molts són tòxics.
Si no s’és un gran coneixedor d’aquest món, la primera recomanació és ser pràctics i buscar només una varietat molt comuna, fàcil de reconèixer i que prolifera a l’illa, com ara els pebrassos (Lactarius sanguifluus i Lactarius deliciosus, coneguts a la península Ibèrica amb el nom de rovellons), que creixen a la tardor en zones de bosc mediterrani. El nord de l’illa és un paradís per a aquest bolet ataronjat que creix ben a gust entre les seves pinedes i amb el qual podem preparar delicioses receptes, entre les quals destaquen els arrossos o les coques amb pebrassos. També estan boníssims a la planxa, amb una bona picada d’all i julivert o remenats amb ous.
Cama de perdiu (Chroogomphus rutilus): es tracta d’un bolet que té un barret carnós, llis i brillant, d’entre 3 a 8 centímetres, aproximadament, de diàmetre. Rep el nom d’“or vermell” d’Eivissa pel seu color, gairebé argilós. A sota del barret presenta unes làmines espaiades, gruixudes i toves, de color marró porpra. És comestible, molt saborós i apreciat entre els entesos, que no revelen mai on es poden trobar. Es pot afegir, per exemple, a caldos, guisats o arrossos. Aquest bolet creix a les pinedes i entre altres coníferes.
Pixacà o pixacà groc (Suillus Bellini): aquesta varietat es caracteritza per presentar unes taques vermelloses al peu. El barret, que taca les mans quan es toca, també és fàcil de reconèixer i pot fer fins a 15 centímetres de diàmetre. El bolet presenta una coloració blanquinosa cap al marge i tons més o menys castanys, segons l’edat.
Es tracta d’una espècie molt abundant a les illes i reconeguda en la seva gastronomia, on sempre es treu la pell del barret abans de cuinar-lo per poder consumir-lo. El seu entorn també és el mateix i prolifera entre pins i altres coníferes.
Agulletes (Hydnum repandum): en darrer lloc, reconeixerem aquesta espècie de bolet perquè té un barret de 4 a 12 centímetres de diàmetre, ondulat, carnós, sec i de tacte envellutat, de color blanc grogós i amb el marge enrotllat.
Té un peu curt, irregular i gruixut i acostuma a ser grogós, però més pàl·lid que el barret. El podem trobar entre savines, pinedes i altres coníferes.
El més important és consumir-los en quantitats moderades i mai crus! Vols saber més coses sobre aquest aliment tan apassionant? Visita el Centre d’Interpretació des Amunts, a Sant Joan de Labritja, on podràs conèixer molt més sobre la fauna i flora de l’illa!