Es tracta d’una cova a uns cent cinquanta metres d’altura que es troba a la finca de can Quintals, a pocs kilòmetres de sa cala de Sant Vicent. Arqueològicament parlant, es Culleram va ser descobert l’any 1907 i aquell mateix any la Societat Arqueològica Ebusitana organitzà aquí una gran campanya d’excavacions, que comportà el descobriment de nombrosíssimes figures de terracota (unes 600 completes i més d’un miler de caps d’altres), a part de diferents materials, com un lleó d’os de marfil. Però un dels objectes més importants, una placa amb doble inscripció púnica, va ser encontrada de manera casual l’any 1917 i avui està en el Museu Arqueològic Provincial d’Alacant.
En la cara més antiga diu així: Al senyor, a Resef-Melkart, aquest santuari que ha dedicat ‘s’dr, fill de Ya’as ay, fill de brgd , fill d’Eshmunhilles. I, a la més moderna: Ha fet, dedicat i reparat aquest mur de pedra tallada Abdeshmun, fill d’Azarbaal, el sacerdot, per a Nostra Senyora, per a Tanit la poderosa i per a Gad, pel seu compte.
De manera discontínua, fins a l’any 1981, aquest importantíssim jaciment va ser objecte d’intervencions arqueològiques de diversa categoria, entre aquestes, malauradament, algunes de clandestines. Actualment és propietat del Consell Insular de Eivissa. Tot un sistema de blocs de pedra esbucats de la primera sala natural, la caiguda de la qual amenaçava d’enfonsar definitivament el monument, va ser consolidat per la institució propiètaria.
A part d’una etapa prehistòrica —quan la cova devia ser un habitatge d’un grup de pobladors de l’edat de bronze i que no sembla tenir continuïtat fins a l’època feniciopúnica— a partir del segle V aC, la cova es va convertir en santuari. Primer dedicat a Reseph-Melkart i, després, ja al segle III o II aC, dedicat a Tanit.
Corresponen a l’època tardana una sèrie de modificacions artificials que s’observen en el monument, de les quals s’han conservat part d’una sala artificial amb el fons tallat en la roca i, al seu costat, el fons d’una típica cisterna púnica.
El santuari estava situat en una gran cavitat natural que la circulació d’aigua havia subdividit en diverses sales, especialment dues de grans, separades per una gran cortina d’estalactites. A part d’això, encara poden contemplar-s’hi les mencionades obres artificials a la part de l’entrada.
Si s’ha de jutjar per les dades que subministren els primers excavadors, i que posteriorment han estat revisats, s’ha de pensar que les sales fondes eren una espècie de botrhos —dipòsit sagrat— on s’anaven acumulant les restes de les ofrenes sacrificals. Aquestos es manifestaven mitjançant les figures divines -que en un percentatge altíssim de casos representen el bust de Tanit cobert amb un mantó alat- així com les restes dels moltíssims animals consumits arran del sacrifici i evidentment altres objectes. Aquestos ritus que comportaven l’ús de foc, per lògica, devien tenir lloc a la part externa o zona del vestíbul del santuari.
Contemporàniament al culte verificat en el temple des Culleram, tot el canal de sa Cala estava molt poblat i és evident que aquesta gent seria la més directament implicada en el seu culte. A pesar d’això, al mateix temps, devia tractar-se d’un santuari internacional, ben comunicat amb la mar mitjançant el port de sa Cala. Almenys com a temple organitzat va ser quasi abandonat avançat el segle II aC. És possible que l’esbucament natural de la primera gran sala de la cova fos el motiu d’aquest final del culte en el santuari púnic des Culleram.
Direcció: Sant Vicent de sa Cala