Diuen que Eivissa és un lloc de pas en què les vivències tenen límit en el temps i que per aquesta raó és un indret tan especial. Sigui com sigui, la seva conquesta ha estat sempre un repte per a les múltiples cultures que s’han establert a l’illa al llarg de la història i que hi han deixat una empremta inesborrable. Fenicis, púnics, romans, bizantins, vàndals, àrabs o cristians han lluitat i fins i tot conviscut en aquest punt estratègic de la Mediterrània i l’han convertit, amb el pas dels segles, en el paradís multicultural que brilla avui i que ens recorda cada dia fragments d’una història, cultura i tradicions amb trets i procedències infinits. Com a vestigi d’aquests passos resplendeixen avui la seva arquitectura emblanquinada mediterrània, els horts a les terrasses o la gastronomia autòctona, en el marc d’una forma de ser oberta que mostra un poble acostumat a conviure amb altres cultures.
Tot i que es creu que l’illa ha estat habitada des de l’any 5.000 a. de C., iniciem aquest relat al jaciment fenici de sa Caleta, que data del segle viii a. de C., ja que és aquí on trobem les restes més antigues d’Eivissa. En visitar aquest indret podrem apreciar com eren els habitatges d’aquella època, l’estil de vida dels seus habitants i les activitats a les quals dedicaven el temps. Tot i que la superfície conservada d’aquest jaciment és de prop de quatre hectàrees, se sap que en va arribar a tenir més de sis i que va ser abandonat entre els anys 600-900 a. de C., quan els seus pobladors es van instal·lar a la badia de l’actual Eivissa per fundar una ciutat que donés una resposta millor a les seves expectatives d’organització i de creixement. Així va néixer el primer port d’Eivissa, que va convertir l’illa en molt més que una simple escala portuària per a navegacions i on es va fundar un assentament considerat clau per la seva aptitud topogeogràfica i el seu gran interès agrícola.
A més, els fenicis van construir, entre els segles vi i v a. de C., una gran necròpoli que avui es pot visitar a Puig des Molins, ocupada per un dens grup de tombes arcaiques d’incineració, prop de 5.000. D’aquells primers assentaments, encara en preval l’arrel del nom d’Eivissa, ja que van batejar l’illa com a Ibosim, en honor del déu Bes.
Seguim el camí per la història i ens situem entre els anys 218 i 202 a. de C., període conegut com l’època romana d’Eivissa, quan l’illa pren el nom d’Ebusus, i que continua amb l’herència dels fenicis, que van instaurar el seu nucli urbà emmurallat sobre el puig de Vila, a uns 81 metres d’altura sobre el nivell del mar. D’aquesta època en rescatem les seves grans muralles que es van construir amb pedres portades de sa Pedrera, una de les pedreres més antigues i rellevants d’Eivissa.
De l’Imperi romà, en destaquem altres emplaçaments com ses Païses de Cala d’Hort, un assentament púnico-romà amb dos edificis i dues necròpolis que es troba entre cala d’Hort i cala Vedella, així com la cova des Culleram, a prop de Sant Vicent de sa Cala, conegut per ser un dels santuaris de culte de la deessa Tanit.
La cova del Vi o cova de ses Fontanelles és a prop de cala Salada i és una altra de les visites obligades per als amants de la història. Durant segles, va servir a púnics i romans com a bodega, atès que les seves parets refrescants ajudaven el vi a suportar millor la calor sense envinagrar-se, i ens permet recórrer un agradable passeig durant el qual gaudir d’un paisatge natural únic. De l’època romana també data l’aqüeducte de s’Argamassa, situat a prop de la costa nord-est de l’illa.
L’última etapa de l’Imperi romà va coincidir amb la del bizantí, que el va seguir en el temps, en un declivi econòmic i social accelerat per la sensació de por i inseguretat dels seus habitants que es va traduir en segles foscos per a la cultura i l’arquitectura, dels quals amb prou feines en queden restes arqueològiques ni documentació. Van ser els vàndals, al segle v d. de C., els qui van cloure aquest cicle obscur de la història en altres temps florent d’Eivissa i van deixar l’illa en estat de semiabandonament.
L’arribada dels musulmans l’any 902 d. de C. es va traduir en una nova època d’esplendor per a Eivissa, que va ser batejada com a Madina Yabisa. D’aquesta manera, van ser els àrabs els qui van recuperar el control del territori i la vida a la seva capital i en van reconstruir no només les muralles, sinó també el castell i l’Almudaina, al barri fortificat de la qual van concentrar les instal·lacions governamentals, la mesquita principal, situada on avui hi ha la catedral, els banys o el mercat. També és herència dels àrabs el sistema agrícola format per sèquies i canals que desembocaven al mar, que avui coneixem com ses Feixes i que continua vigent en indrets com es Broll de Buscastell.
L’última aventura va ser la dels cristians, més concretament de Jaume I d’Aragó, qui l’agost de 1235 va enviar les tropes catalanes, comandades per l’arquebisbe de Tarragona, Guillem de Montgrí, a conquerir l’illa. La majoria de les edificacions es van transformar respectant-ne l’estructura, per la qual cosa la ciutat emmurallada de Dalt Vila respira avui la mateixa essència que en aquells anys de lluita. D’aquesta època data el primer hospital de l’illa, el barri de La Marina, la universitat (antic govern de l’illa) o la catedral, així com altres temples presents a tots i cadascun dels municipis d’Eivissa com el característic Puig de Missa de Santa Eulària des Riu.
Els pirates van assetjar l’illa durant el segle xvi i van posar en perill la pau que s’hi respirava, però aquesta ja és una altra història…